dissabte, 17 de novembre de 2012

ESCOLA DE PARES


Aquesta setmana hem realitzat la segona sessió d’Escola de Pares. En voleu saber cinc cèntims?


Sessió: 16 de Novembre de 2012
 
En aquesta segona Sessió d’Escola de Pares hi han participar les mateixes quatre famílies que van participar en la primera sessió, el passat mes d’octubre.  D’entrada, l’inici ja ha estat diferent perquè les famílies ja es coneixien entre elles i no ha calgut plantejar massa res per trencar el gel.
Amb unes simples preguntes de la psicopedagoga (Com ha anat aquest mes? Com esteu?) ja han començat a parlar de les novetats que hi ha hagut (un nen amb TDAH ha començat a prendre la medicació i la mare expressa que va acabar de prendre la decisió gràcies a la primera sessió d’Escola de Pares que va poder sentir el testimoni d’una família amb un adolescent amb TDAH), i han intercanviat durant els minuts inicials de la sessió informació personal i familiar de cadascú sense vergonya ni tabús.

La psicopedagoga, que és qui organitza i dinamitza aquestes sessions d’Escola de Pares, ha presentat el
tema que ocuparia la sessió:   ELS LÍMITS!

Només presentar-ho les quatre famílies a l’uníson han fet un : Bufffffff, això sí que és complicat !
A partir d’aquí, la psicopedagoga ha anat presentant diferents imatges amb situacions contextualitzades sobre el fet de « posar » o « no posar » límits.




Han parlat força les famílies, es nota que és una qüestió que viuen de manera intensa perquè , en moltes ocasions, no saben com fer-ho o no saben si ho estan fent bé o no. Aquest ha estat el dubte general. Tot i que hi havia diversitat d’opinions les quatre famílies han coincidit a l’expresar :
-         La dificultat de ser pare/mare
-         La dificultat de saber posar límits als seus fills.
-        Les diferències que es generen sovint en la manera de veure les coses per part dels dos membres de la parella.
-         El paper que cada membre agafa en relació als fills: el temps que hi passa, els diferents papers que fan (alguna família expressa que un fa més de “dolent” perquè marca més els límits i l’altre, al no veure tant temps al fill, quan el veu tot són atencions, soviet, fins i tot, desautoritzant allò marcat i pautat per l’altre progenitor).
-         La importància de la coherència entre allò que dius que faràs i el que acabes fent realment.
-         Qui mana a casa? El pare i la mare o el fill/a?
-         La importància de dedicar temps als fills...

Parlem, en general de l’experiència de ser pare/mare i de les dificultats que comporta. Ho fem a partir de les situacions gràfiques que exemplifiquen el fet de posar o no posar límits als nens/es.

Després, la psicopedagoga ens presenta el Juez Calatayud.
Emilio Calatayud Pérez és un jutge de menors de Granada conegut per les seves sentències exemplars caracteritzades per no deixar indiferent a ningú. Són sentències curioses, exemplars i basades en l’educació, més que en el càstig. Alguns exemples d’aquestes sentències són :
-         Ha “condemnat” a nens a aprendre a llegir o a ballar.
-       Impartir 1000 hores de classe d’informàtica a estudiants a un jove que havia trencat els sistemes de seguretat de vàries empreses granadines provocant danys per 2000 euros.
-        100 hores de serveis a la comunitat patrullant amb un policia local per haver conduït temeràriament i sense llicència.
-      Visites a la planta de traumatologia de Granada per conduir un ciclomotor sense l'assegurança de circulació.
-         200 hores en una botiga de joguines per haver robat roba.

Aquest jutge té un Decàleg  on exposa totes les premisses necessàries per fer dels nostres nens/es uns futurs delinqüents. A partir del text, treballem entre tots què cal fer com a pares per ajudar als nostres fills/es.

Resum del decàleg:

 
1- Comenci des de la infància donant al seu fill tot allò que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.

2- No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual. Esperi que arribi a la majoria d’edat per a què pugui decidir lliurement.

3- Quan digui paraulotes, rigui-se-les. Això l’animarà a fer coses més gracioses.

4- No el renyi ni li digui pas que està malament alguna cosa de la què fa. Podria crear-li complexos de frustració.

5- Reculli tot el que deixi tirat: llibres, sabates, roba, joguines... Així s’acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els altres.

6- Deixi-li llegir tot el que caigui en les seves mans. Vigili que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no de què la seva ment s’ompli d’escombraries.

7- Discuteixi sovint amb la seva parella en presència del fill, així a ell no li farà mal el dia en què la família, potser per la seva pròpia conducta, quedi destrossada per sempre.

8- Doni-li tots els diners que vulgui gastar. No hagués de sospitar que per disposar-ne és necessari treballar.

9- Satisfaci tots els desitjos, comoditats i plaers. El sacrifici i l’austeritat podrien generar-li frustracions.

10- Posi’s sempre de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb el professorat i el veïnat. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de veritat volen fotre’l.

I quan el seu fill ja sigui tot un delinqüent, proclami que mai va poder fer res per ell!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada