divendres, 7 de desembre del 2012

PROVES D'AVALUACIÓ PSICOPEDAGÒGICA


Continuem amb més proves d’avaluació psicopedagògica. En aquesta entrada parlaré de dues proves: el D2 (test d’atenció) i el CECAD (Qüestionari educatiu clínic: ansietat i depressió).


D2.  Test d’atenció
Autor: Rolf Brickenkamp

El test d’Atenció D2 és una prova que tracta de conèixer la capacitat de concentració en una tasca determinada. És d’aplicació tant individual com col·lectiva i té una duració variable, entre 8 i 10 minuts, incloses les instruccions prèvies. Tot i això hi ha un temps limitat de 20 segons per l’execució de cada una de les 14 fileres del test. Va dirigit a nens/es, adolescents i adults.

En l’avaluació psicopedagògica no només són necessàries i útils les proves de capacitats generals com el WISC- IV, que ja vam veure, sinó també altres instruments que tinguin com a objectiu la mesura de processos bàsics necessaris per tenir èxit davant de tasques complexes. Aquests processos bàsics han estat denominats amb termes com : atenció, concentració mental, esforç o control atencional.

El D2 és un test que vol mesurar aquests processos bàsics. El test D2 és una mesura de l’atenció selectiva i la concentració mental i suposa una activitat de concentració respecte a estímuls visuals. Una bona concentració requereix un funcionament adequat de la motivació i del control de l’atenció. Aquests dos aspectes, aplicats al D2, es reflecteixen en tres components de la conducta atencional:

-      La velocitat o quantitat de treball, és a dir, el número d’estímuls que s’han processat durant un determinat temps (un aspecte de la motivació o intensitat d’atenció)
-      La qualitat del treball, això és el grau de precisió que està inversament relacionat amb la tasca d’errors (un aspecte del control de l’atenció)
-        La relació entre la velocitat i la precisió de l’actuació, el que permet establir conclusions tant sobre el comportament com sobre el grau d’activitat, la estabilitat i la consistència, el cansament i l’eficàcia de la inhibició atencional.


El D2 s’ha mostrat útil en la investigació bàsica però les dades també suggereixen que pot ser útil també en un ampli rang d’aplicacions pràctiques, especialment en els camps clínics, industrial i educatiu.

Com hem dit, és un test de temps limitat per mesurar l’atenció selectiva. El test mesura la velocitat de processament, el seguiment d’unes instruccions i la bona execució en una tasca de discriminació d’estímuls visuals similars i que, per tant, permeten l’estimació de l’atenció i la concentració d’una persona de 8 a 60 anys d’edat.

La tasca del subjecte és revisar atentament, d’esquerra a dreta, el contingut de cada línia i marcar totes les lletres /d/ que tinguin dues petites ratlles (les dues ratlles a dalt, les dues ratlles a baix o una a dalt i una a baix). En cada línia el subjecte disposa de 20 segons per a realitzar la tasca.
 
 
 
CECAD. Qüestionari educatiu clínic: ansietat i depressió)
L. Lozano
E. Garcia
L.M. Lozano

Aquesta prova és d’aplicació individual i col·lectiva. Té una duració variable, entre 10 i 20 minuts i es pot utilitzar a partir dels 7 anys. Va dirigida a nens, adolescents, joves i adults. La finalitat d’aquesta prova és fer una avaluació global de l’ansietat i la depressió, junt a quatre aspectes clínics relacionats: la inutilitat, la irritabilitat, els pensaments automàtics (problemes de pensament) i els símptomes psicofisiològics.

El CECAD és un qüestionari de 50 ítems dirigit a avaluar els trastorns internalitzats o trastorns de l’emoció com la depressió i l’ansietat. Per oposició existeixen els trastorns externalitzats o trastorns de la conducta, com són el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat) o el trastorn desafiant o oposicionista.

Cal tenir clara la importància que tenen els trastorns afectius en el desenvolupament infantil  i juvenil. L’ansietat és, per exemple, el trastorn emocional infantil més freqüent. El CECAD avalua l’existència dels dos trastorns emocionals més freqüents: ansietat i depressió. S’avalua seguint els criteris del DSM- IV (APA, 1994)
 
 

dijous, 6 de desembre del 2012

L'ESQUEMA CORPORAL


La importància de l’esquema corporal

El reconeixement del propi cos i els seus membres és de gran importància ja que la imatge que tenim de nosaltres mateixos i del nostre cos, a més a més de les representacions mentals que es generen en la nostra ment, ens permetrà representar-nos en els diferents estímuls sensorials. El desenvolupament de l’esquema corporal es va transformant ja des de ben petits. Reconèixer el propi esquema corporal, anomenar les parts, la dimensió que aquestes tenen, sentir-les, tocar-les, visualitzar-les... és de vital importància per un bon reconeixement de la imatge corporal.

Pel nen/a el seu cos és el canal més adequat de comunicació amb l’exterior.  El cos es converteix així en un vehicle d’estructuració del pensament. Són les sensacions percebudes, els moviments realitzats i el reconeixement corporal els que faciliten un coneixement precís de sí mateix/a.
Veiem, per tant, que l’esquema corporal es defineix com el coneixement  i la representació simbòlica global del propi cos. El seu desenvolupament es dur a terme en etapes molt lentes. En condicions normals no arriba a desenvolupar-se de ple fins als 11 o12 anys, tot i que podem dir que és un procés que no es desenvolupa en un sol període sinó al llarg de la vida, adaptant-nos constantment als canvis del nostre cos.
És important treballar-ho ja que una mala estructuració de l’esquema corporal pot portar anomalies que poden incidir en aspectes com:

-    La percepció, ja que el cos és un punt de referència en l’espai. Una mala estructuració de l’esquema corporal pot comportar dificultats en l’escriptura i la lectura.

-    La motricitat. Si existeix algun problema a nivell d’estructuració en el nivell corporal, es pot observar en el nen/a una certa dificultat motriu que pot fer-lo sentir insegur i pot repercutir en els aprenentatges.


Treballem amb l’I. l’ esquema corporal de la cara

Ja fa uns quants dies us vaig presentar l’I., un nen de 6 anys que presenta un retard global que li dificulta l’adquisició dels aprenentatges escolars.
Ens hem adonat que el dibuix de la figura humana que realitza l’I. és força deficitari i no té desenvolupat l’esquema corporal del cos i, més concretament, de la cara. En la seva figura humana no hi ha les parts més importants de la cara ni del cos. Per tant, ens proposem treballar l’esquema corporal de la cara.


 

L’I. desconeix el nom d’algunes parts de la cara: les pestanyes, les galtes, el front, les celles... En algun moment de la sessió arriba a verbalitzar que el cor està a la cara.  No té clar l’esquema corporal de la cara, les parts que la formen, el nom d’aquestes parts...

Primerament ens mirem la cara, observem i verbalitzem les diferents parts.. Les  identifiquem en la nostra cara, les toquem. Després mirem uns dibuixos de cares on hi falten parts. Les ha d’observar, verbalitzar quina part hi falta i dibuixar-ho. Observem dificultats. A part de no conèixer parts concretes de la cara i de no retenir i integrar el vocabulari de la cara treballat (la memòria és molt baixa), també té dificultats per veure la diferència entre dos dibuixos (una cara amb totes les parts i una altra cara que hi falta alguna part). Per exemple: entre un dibuix d’una cara completa i una cara on hi falten els ulls no hi veu la diferència. Li costa veure en el dibuix quina part falta.
                                                        

Finalment ens dibuixa la seva cara.  
Al llarg del treball de l’esquema corporal de la cara veiem que el dibuix de la figura humana  (la part de la cara) ha millorat. Tot i la poca retenció i integració del nom de les parts és capaç de reconèixer, identificar i dibuixar més elements de la cara que no feia.